Lo Quadern Gris

Llibertat

2005-05-04T02:20:00.000-07:00

Ens tenen presos, i a sobre volen que somriguem i els hi riguem les gràcies. Com voleu que canti el que vosaltres em demaneu? Com voleu que us faci cas? No sóc cap canari; jo, engabiat, m'hi nego.

Respecteu la meva voluntat tal com jo respecto la vostra; no vulgueu imposar-me res com jo no us imposo la meva llei; no em feu dir el que no vull dir; no em vulgueu capgirar les meves ideies; deixeu estar aquesta llibertat vigilada, condicional. I fiqueu-vos el contracte social per on us càpiga.

Oda a la felicitat

2005-05-01T09:25:00.000-07:00

Tot mirant enrera he vist la desacralització d'allò sagrat, la ignomínia, la iniquitat més barroera. Tot escoltant aquella cançó, tot rellegint allò, he recordat l'insospitat transbals que provocà, i la desmitificació forçada posterior. Ara ja és res, només algú amb qui hom es creua tres o quatre cops per setmana.

L'hivern ha glaçat les relacions, i la primavera calorosa i eixuta les ha acabades de marcir. De fet, no hi havia res per marcir. Potser, d'aquí deu anys, o d'aquí quaranta, totes les oportunitats seran perdudes, i aleshores serà el moment de penedir-se per una joventut que s'escola indeturable per les clavagueres.

20050322

2005-03-23T07:25:00.000-08:00

Vaig llevar-me tard. Diumenge havia anat a dormir tard a causa de la presència d'en Raúl i en Chasa. Aquella nit vaig beure molt, però no em va sentar gaire malament. El cas és que ahir vaig aixecar-me tard. Vaig llegir una mica Max Stirner, vaig nar fent i la feina com sempre. Van portar per fi el formatge de cabra, molt suau, una mica àcid i amarg, depèn. No pas dolent.

El cap, molt amable, a la sortida, em va portar fins el local social dels castellers. A causa de la setmana santa les Moreres és tancada. Vaig ser-hi a dos de nou, molt aviat, i vaig seguir la conversa d'en Josep Maria, na Sílvia i en Paco, i jo allà, estequirot. L'assaig, quan va començar, va estar molt bé. Moltes proves, i novetats. Per primer cop vaig pujar a quarts. Havia estat tot aquest temps esperant el moment de pujar dos pisos. De fet, ja ho havia fet, però només a terços i amb pinya i escaleta. Ahir era com un terç, però sense pinya (quarts, vaja), i bé, molt guapu.

L'altra novetat va ser el pilar caminant. Feia d'agulla, perquè ja se sap, això és per gent amb molta tècnica, i sent sincers, em costen molt. doncs d'agulla petita, fent passetes cap enrera, per poc que no perdo les espardenyes diverses vegades. Vem recórrer la "catifa" dos cops, un d'anada i un altre de tornada, i llestos. Molt interessant.

I a casa, a casa res. A dormir. Vaig deixar-me el mòbil, i vaig trobar-me amb deu mil trucades de la Mercè. Com ja és habitual, sempre em truca quan sóc a assaig. Avui, fins ara, no he fet gairebé res.

Assassinat

2005-03-23T07:20:00.000-08:00

Assassinaré aquest bloc. No té cap interès. Salvaré dos posts, només. La resta, morirà.

Divendres

2005-02-11T15:31:00.000-08:00

M'he aixecat avui també tard. Volia haver anat al Decathlon, però dijous també vaig anar a dormir massa tard i vaig tornar-me a emborratxar. M'he llevat, he vagarejat una mica per Internet (no gaire) i he tirat cap a l'Electrogallery on he comprat la famosa Casio Exilim per 400 euros. Per estrenar-la he anat al Ple de l'Ajuntament, que ha estat com sempre molt estimulant i a més a més han presentat la meva moció, rebutjada en bloc per tot el consistori, tret d'ERC, evidentment.

Ha acabat a un quart i mig de cinc, sense dinar ni res m'he canviat i he anat a la feina, on ara resulta que el Nacho torna a estar baldat perquè no té reforços. Ha passat bé la tarda, i he marxat corrents cap al Robert Brillas on m'he trobat na Carme Porta amb la diatriba contra la Constitució. En Jordi de l'UAB ja ha enllestit la seva tesi doctoral, quin tros de llibre el cabron, sobre la campanya electoral i la publicitat, o algu així. En Dani Vilella m'ha engalipat perquè em presenti com a apoderat al referèndum: que ho porta magre, el nano. I cap a quarts de deu he anat a l'assaig de castells, que ha estat, després de les experiències de dilluns i dimecres, i una mica dimarts, un xic decebedor pel que fa a les relacions personals. M'hi haig d'escarrassar molt, encara. Dilluns segurament tornaré allà dalt per jugar a bàsquet.

Les mandonguilles m'han omplert el pap i han foragitat la pena del ventre, que ja era hora. Una cerveseta per acompanyar, un correu per quedar pel concert de demà, i a dormir.

Dimarts i dimecres

2005-02-09T13:32:00.000-08:00

Dilluns, per acabar el dia, vaig emborratxar-me a base de gintònics. D'aquesta manera vaig llevar-me dimarts força tard. Un matí molt desaprofitat, a la feina com sempre, i per la tarda directe a l'executiva d'ERC, on s'hi va parlar del Ple i de quatre collonades sense importància. Vaig assabentarme de què la jutgessa per fi havia absolt els dos nois del Caufec gràcies a en Jordi Figueres. Tocades les nou vaig fer cap a les Moreres. Abans d'entrar-hi, tot creuant el carrer de l'Església, vaig parlar amb na Gemma, a qui li vaig comentar la notícia. Ella no en tenia notícia i no em va fer gaire cas, però quan en Didac, ja a dins, li ho va confirmar, dient-li que s'havia trobat en Jose, es va posar molt contenta. Doncs me n'alegro molt.

L'assaig va anar bé. Era de pilars, que són la meva creu, i en Didac una de mides gegantines, tipu Vall dels Entrepussats. A més a més, tenia els braços cruixits perquè a la feina havia estat fent flexions. Només dues sèries de vint, però collons, em mata.

De tornada a casa, plovia, i na Sílvia em va portar en cotxe. De fet, a mi tant me fa que plogui, però amb ella hi anava na Gemma. Estava exultant, es notava, xerrava sense aturall, com ja és normal, amb aquella felicitat gairebé indeleble potenciada per la grata notícia. En aquelles circumstàncies, no tenia excusa per no aprofitar-me del cotxe. Més que una conversa, era un monòleg: comentava unes fotos, les batalletes amb la canalla i tota la pesca. Jo pràcticament no deia res: però tampoc no calia. Ja era feliç escoltant-la garlar d'aquella manera.

Una alta borratxera i un porret massa ben fumat que em va fer gitar la pizza.

AVUI

Avui encara m'he aixecat més tard perquè vaig colgar-me un hora més tard: a les dotze tocades encetava el matí-tarda. Cap a un quart de dues he deixat l'ordinador i he he anat a recollir el diari. Amb l'Avui sota el braç he anat cap a la Rajoleta i he fet quatre fotos on es veiés com les romanalles de la factoria de ceràmica són engolides pels blocs de pisos fruit de l'especulació salvatge. He pres Laureà Miró amunt o avall fins Ca n'Oliveres per retratar el panorama. Les màquines han enderrocat les quatre cases que hi havien i ara aquella masia està despullada enmig d'excavadores.

M'he colat al Trambaix on m'he trobat amb el David Cruz, del bàsquet, on hem parlat de futeses intranscendents. A casa he dinat i he fet temps fins l'hora de la feina, que ha estat igual d'avorrida que els dos dies anteriors. Tenia tres opcions: pujar a Cal Suís a l'assemblea, anar a encartellar per la JERC o jugar un partidet de futbol amb els castellers. He optat per la tercera: na Mercè ha pogut trobar dos companys d'encartellada; no tenia ningú amb qui pujar allà dalt. He engalipat mon germà per anar a jugar a bàsquet a la Plaça Catalunya; allà hem fet un partidet on m'ha fulminat i tot seguit hem jugat el partidet, on he anotat dos gols i he estavellat una bimba al pal. Això no treu que jo sigui un inútil en aquest esport. El nostre equip era format per n'Aleix, n'Edgar, na Marta, mon germà i jo; l'altre n'era per n'Adal, na Sílvia, en Miki oncle de n'Aleix i en Paco. Al començament els hem clavat una pallissa, però després s'han espavilat i al final han estat mínimament superiors.

Quan s'ha acabat el partit mon germà i jo hem anat a llençar a cistella una estoneta. I, oh miracle, com un raig de llum, m'he retrobat amb el meu tir i heus ací que he guanyat el vint-i-ú! L'he guanyat! I bé, cap a casa, on hem sopat i demà serà un altre dia.

Dilluns set: Reformes a la feina i bàsquet a Finestrelles

2005-02-08T07:17:00.001-08:00

I miraré d'explicar el dia d'ahir. Sé que és feixuc explicar acció per acció tot allò que he fet. Massa potser, tenint en compte que vivim en una certa rutina. Explicar només allò que la trenca? Ahir, doncs, es va trencar.

El dia va ser si fa no fa com tots: el matí desaprofitat, intentant aprendre Flash i bellugant htmls per totes bandes. Vaig escriure el post al bloc de la ZL, vaig dinar i vaig anar a la feina després de llegir un poc la Constitució Europea. Les hores a la feina van passar molt lentes; vaig tornar a menjar ametlles i els budells m'ho han recordat fins avui. El cap va anar a encarregar un nou congelador pel rebost, la qual cosa implica menys espai al magatzem i reorganització del mobiliari: la taula ara estarà sempre al fons. Vem bregar per penjar un plafó de suro, per trobar el mig va fer servir paper de cuina, i per clavar-hi el clau un cargol punxegut i un tornavís... Un cop penjat, ha quedat tort. Vaig comprar el pollastre sense diners (el pagaré avui) i me'n vaig anar.

A la sortida em vaig trobar n'Horaci. Vaig pujar el pollastre a casa i vem anar en taxi fins a Finestrelles per jugar a bàsquet. Aquest cap de setmana és el torneig de colles castelleres organitzat pels Moixiganguers. No tenim cap possibilitat: no saben defensar, no saben botar, no saben llençar a cistella i no saben fer res. Jo no m'hi vaig esmerçar gaire, perquè no volia xupar massa, perquè els cabells em molestaven a la cara (no trobava la cinta, i la tenia al cap mal posada!) i perquè vaig adonar-me de què estic en baixa forma. A més de físicament, he perdut traça en el bot i en tot allò relacionat amb l'esport.

Potser hagués hagut de pujar-hi abans, perquè m'ho hauria passat bé amb aquella colla d'arreplegats. De jugadors que es salvessin de la crema n'hi ha pocs: en Rubèn, l'Alfredo (o com se digui), en Meli, i pocs més. Els hi desitjo molta sort; jo, per la meva banda, treballo dissabte i aquell vespre hi ha concert a Sant Climent dels Vidres a la Sang, Avulsed, Bleeding Sun i Death Silence. Que vagi bé.

Refundació

2005-02-07T07:24:00.000-08:00

Fins a quin punt sóc capaç d'escriure un veritable diari personal? Fins a quin punt podria escriure allò que mai he estat capaç de fer amb total sinceritat, amb reflexions només per mi, deslligat completament dels altres? No sé fins a quin punt podria relatar la meva vida aquí mateix, perquè tampoc no sé fins a quin punt no ho estic fent ja en l'altre Quadern Gris. És evident, tanmateix, que no serà fàcil, però ho mirarem d'anar fent. Potser algun post d'aquí o d'allà agafarà el pont aeri, tant se val, perquè ja veurem.

Simconversa

2005-01-17T07:26:00.000-08:00

Hi ha un videojoc que es diu Sims i que tracta de conduir la vida d'un personatge per tal que creï una família i tingui èxit laboral. Quan et relaciones amb un altre personatge pots realitzar diverses accions: xerrar, jugar, veure la tele, nedar a la piscina o ballar. Si l'altre «Sim» no té prou confiança amb tu i li fas pessigolles, per exemple, s'emprenyarà i baixarà tres o quatre punts el nivell d'amistat. Per exemple, imagineu que esteu parlant dels vostres gustos:

–...i estic escoltant un programa de Heavy.
–No m'agrada el Heavy, més aviat el hip hop, el rock català i espanyol i tal. (-2)
[...]
–A mi no m'agraden les matemàtiques.
–Doncs a mi sí, molt. Quan acabi el Científic faré Biotecnologia o Enginyeria Industrial. (-1)
–Doncs aleshores fes Biotecnologia, que aniràs a la UAB.
–I per què vols que vagi amb tu?
–Ehh... fes el que vulguis (-2), però aquí podries unir-te als Ganàpies.
–Ui, però a mi m'agraden més els Arreplegats de la Zona Universitària.
–Què dius? (-4) Si són els pitjors, ens van fer boicot a la nostra diada, [són una mica prepotents (això únicament ho va pensar el Sim en qüestió...)] i a més a més són abstemis.
–I què hi ha de dolent en això?
–Bé, en realitat, no hi ha res de dolent en ser abstemi, però està mal vist en l'ambient universitari.
–Doncs quin fàstic! (-4)
-A tu no t'agrada l'alcohol?
-Gens ni mica.
–Doncs és força bo i, de tant en tant, alguna borratxera cau.
–Si et sents bé així... (-5)

Després d'això, el Sim abstemi va acabar la conversa i se'n va tornar cap a casa seva. Esperem que la propera sàpiguen trobar més punts en comú.

A les fosques

2005-01-16T02:03:00.001-08:00

És un tòpic que només ens adonem de la nostra dependència de l'electricitat quan se'ns va la llum. Quan ahir se'm va apagar la pantalla de l'ordinador em vaig pensar que era el típic tall de corrent i em vaig emprenyar lleugerament, perquè el que havia estat fent se n'havia anat en orris i perquè em vénia de gust sentir el Metal Heart de Dimmu Borgir. Tampoc no podria acabar de llegir el diari ni veure la tele ni carregar la bateria del mòbil ni...

Aleshores me n'adono que potser sí que tinc dependència, però és més aviat com el fumar: un vici completament superflu. Per viure còmodament i feliç l'electricitat no és necessària ni de bon tros, malgrat que vaig poder escoltar la cançó de Dimmu Borgir al Discman...

PRIVILEGIS!!!

Quan mon pare va marxar a la recerca d'una ferreteria oberta he sortit de la cambra per mirar de tranquilitzar ma mare, que es trobava ben perduda en aquella situació hostil. Quan ho havia aconseguit, per un nímia futesa insubstancial ha tornat a excitar-se. Síndrome aguda d'abstinència.

Al final, un tal Clavijo, amic d'infantesa de mon pare (pobrissó, el planyo) ens ha fet el favor d'arreglar el problema: una caixa de connexions havia petat. La llum ha tornat un altre cop i tots hem pogut continuar agreujant la nostra electrodependència.

[De vegades m'agradaria tant que no s'hagués inventat la bombeta, viure a un poblet com el d'Iruain a mercè dels elements i a la llum de les espelmes. Si més no, tindríem el goig de veure els estels. La il·luminada nit urbana és tan fosca, al capdavall...]

Tinc canes

2005-01-15T05:27:00.000-08:00

Em trobava absort llegint el diari, sense parar atenció a l'entrepà que em cruspia, quan, tot d'una, vaig mossegar malament i les incisives superiors i inferiors van col·lidir violentament, formant una paret vertical. No em va noure gaire, més aviat vaig tindre aquella sensació estranya a les genives. De tota manera, vaig passar-me la llengua per una incisiva inferior i la vaig notar diferent: se m'havia escantellat una mica. Quan havia escopit una xic abans em pensava que expel·lia un bocí de paper d'al·lumini, mes resulta que era un tros de dent.
Com seré d'aquí trenta anys, si ja començo a esdentegar-me!

[Hoc, aquest post no aporta absolutament res a ningú]

¿Y la caducación cuál es?

2005-01-14T04:16:00.000-08:00

Perdoneu que enceti el bloc amb aquesta trista frase inicial, però és la realitat: aquest bloc serà esborrat del ventall dipístic i dipaire internacional quan el meu bloc habitual torni a ser operatiu.

Què coi ha passat amb l'altra versió, us demanareu els dos o tres que potser em seguiu esporàdicament. Doncs un cracker (un hacker amb banyes i cua) ha anorreat la Zona Lliure. És el tercer impacte, segons ells, tot i que com a au fènix ressorgirà de les seves pròpies cendres i tal i qual.

Avui tenia moltes coses a dir: el meu viatge en tren també ha estat divertit, com el d'altres; halitòsics que estosseguen a la cara, captaires pudents que es relleven a cada parada, velles rebregades que cauen al damunt de peruanes amb el braç acabat de desenguixar, parelles octogenàries bramulant com bèsties de prat que són a "Espanya" quan no saben a quina parada es troben, i etcètera.

Podia haver comentat aquestes futeses i moltes d'altres, com que avui és el primer assaig de castells d'enguany. Ja tinc ganes de tornar-hi, fa ben bé un mes que no en faig, de castells, sens comptar evidentment l'actuació de dissabte passat, que va ser com un assaig amb públic i a l'aire lliure.

I xerrant d'aquest acte de suport als detinguts per allò tan famós del Pla Caufec, també us podria haver comentat que avui es jutgen els dos detinguts, i que la jutgessa, en una nova ostentació de la justícia del nostre Estat de Dret, ha limitat a només dos els testimonis i ha refusat com a proves uns vídeos gravats pels propis acusats.

Però tant se val. Sóc tornat, aquesta és la millor i més important notícia de totes, perquè sense volguer-me arrogar cap mena de messianisme ni il·luminació divina, és palès que sense mi la blogosfera catalana perd un dels seus grans profetes (mal que sigui de niciesa).

Visca la terra de la muntanya lliure de ciment.
La fi.

O no. Resulta que acabo de veure que els amics de Catapings ja m'han penjat el meravellós pingüí heavy amb samarreta Burzum, barretina i cabells llargs.
Moltes gràcies, nanos!