A les fosques

És un tòpic que només ens adonem de la nostra dependència de l'electricitat quan se'ns va la llum. Quan ahir se'm va apagar la pantalla de l'ordinador em vaig pensar que era el típic tall de corrent i em vaig emprenyar lleugerament, perquè el que havia estat fent se n'havia anat en orris i perquè em vénia de gust sentir el Metal Heart de Dimmu Borgir. Tampoc no podria acabar de llegir el diari ni veure la tele ni carregar la bateria del mòbil ni...

Aleshores me n'adono que potser sí que tinc dependència, però és més aviat com el fumar: un vici completament superflu. Per viure còmodament i feliç l'electricitat no és necessària ni de bon tros, malgrat que vaig poder escoltar la cançó de Dimmu Borgir al Discman...

PRIVILEGIS!!!

Quan mon pare va marxar a la recerca d'una ferreteria oberta he sortit de la cambra per mirar de tranquilitzar ma mare, que es trobava ben perduda en aquella situació hostil. Quan ho havia aconseguit, per un nímia futesa insubstancial ha tornat a excitar-se. Síndrome aguda d'abstinència.

Al final, un tal Clavijo, amic d'infantesa de mon pare (pobrissó, el planyo) ens ha fet el favor d'arreglar el problema: una caixa de connexions havia petat. La llum ha tornat un altre cop i tots hem pogut continuar agreujant la nostra electrodependència.

[De vegades m'agradaria tant que no s'hagués inventat la bombeta, viure a un poblet com el d'Iruain a mercè dels elements i a la llum de les espelmes. Si més no, tindríem el goig de veure els estels. La il·luminada nit urbana és tan fosca, al capdavall...]