Dimarts i dimecres

Dilluns, per acabar el dia, vaig emborratxar-me a base de gintònics. D'aquesta manera vaig llevar-me dimarts força tard. Un matí molt desaprofitat, a la feina com sempre, i per la tarda directe a l'executiva d'ERC, on s'hi va parlar del Ple i de quatre collonades sense importància. Vaig assabentarme de què la jutgessa per fi havia absolt els dos nois del Caufec gràcies a en Jordi Figueres. Tocades les nou vaig fer cap a les Moreres. Abans d'entrar-hi, tot creuant el carrer de l'Església, vaig parlar amb na Gemma, a qui li vaig comentar la notícia. Ella no en tenia notícia i no em va fer gaire cas, però quan en Didac, ja a dins, li ho va confirmar, dient-li que s'havia trobat en Jose, es va posar molt contenta. Doncs me n'alegro molt.

L'assaig va anar bé. Era de pilars, que són la meva creu, i en Didac una de mides gegantines, tipu Vall dels Entrepussats. A més a més, tenia els braços cruixits perquè a la feina havia estat fent flexions. Només dues sèries de vint, però collons, em mata.

De tornada a casa, plovia, i na Sílvia em va portar en cotxe. De fet, a mi tant me fa que plogui, però amb ella hi anava na Gemma. Estava exultant, es notava, xerrava sense aturall, com ja és normal, amb aquella felicitat gairebé indeleble potenciada per la grata notícia. En aquelles circumstàncies, no tenia excusa per no aprofitar-me del cotxe. Més que una conversa, era un monòleg: comentava unes fotos, les batalletes amb la canalla i tota la pesca. Jo pràcticament no deia res: però tampoc no calia. Ja era feliç escoltant-la garlar d'aquella manera.

Una alta borratxera i un porret massa ben fumat que em va fer gitar la pizza.


AVUI

Avui encara m'he aixecat més tard perquè vaig colgar-me un hora més tard: a les dotze tocades encetava el matí-tarda. Cap a un quart de dues he deixat l'ordinador i he he anat a recollir el diari. Amb l'Avui sota el braç he anat cap a la Rajoleta i he fet quatre fotos on es veiés com les romanalles de la factoria de ceràmica són engolides pels blocs de pisos fruit de l'especulació salvatge. He pres Laureà Miró amunt o avall fins Ca n'Oliveres per retratar el panorama. Les màquines han enderrocat les quatre cases que hi havien i ara aquella masia està despullada enmig d'excavadores.

M'he colat al Trambaix on m'he trobat amb el David Cruz, del bàsquet, on hem parlat de futeses intranscendents. A casa he dinat i he fet temps fins l'hora de la feina, que ha estat igual d'avorrida que els dos dies anteriors. Tenia tres opcions: pujar a Cal Suís a l'assemblea, anar a encartellar per la JERC o jugar un partidet de futbol amb els castellers. He optat per la tercera: na Mercè ha pogut trobar dos companys d'encartellada; no tenia ningú amb qui pujar allà dalt. He engalipat mon germà per anar a jugar a bàsquet a la Plaça Catalunya; allà hem fet un partidet on m'ha fulminat i tot seguit hem jugat el partidet, on he anotat dos gols i he estavellat una bimba al pal. Això no treu que jo sigui un inútil en aquest esport. El nostre equip era format per n'Aleix, n'Edgar, na Marta, mon germà i jo; l'altre n'era per n'Adal, na Sílvia, en Miki oncle de n'Aleix i en Paco. Al començament els hem clavat una pallissa, però després s'han espavilat i al final han estat mínimament superiors.

Quan s'ha acabat el partit mon germà i jo hem anat a llençar a cistella una estoneta. I, oh miracle, com un raig de llum, m'he retrobat amb el meu tir i heus ací que he guanyat el vint-i-ú! L'he guanyat! I bé, cap a casa, on hem sopat i demà serà un altre dia.