Oda a la felicitat

Tot mirant enrera he vist la desacralització d'allò sagrat, la ignomínia, la iniquitat més barroera. Tot escoltant aquella cançó, tot rellegint allò, he recordat l'insospitat transbals que provocà, i la desmitificació forçada posterior. Ara ja és res, només algú amb qui hom es creua tres o quatre cops per setmana.

L'hivern ha glaçat les relacions, i la primavera calorosa i eixuta les ha acabades de marcir. De fet, no hi havia res per marcir. Potser, d'aquí deu anys, o d'aquí quaranta, totes les oportunitats seran perdudes, i aleshores serà el moment de penedir-se per una joventut que s'escola indeturable per les clavagueres.