Simconversa

Hi ha un videojoc que es diu Sims i que tracta de conduir la vida d'un personatge per tal que creï una família i tingui èxit laboral. Quan et relaciones amb un altre personatge pots realitzar diverses accions: xerrar, jugar, veure la tele, nedar a la piscina o ballar. Si l'altre «Sim» no té prou confiança amb tu i li fas pessigolles, per exemple, s'emprenyarà i baixarà tres o quatre punts el nivell d'amistat. Per exemple, imagineu que esteu parlant dels vostres gustos:

–...i estic escoltant un programa de Heavy.
–No m'agrada el Heavy, més aviat el hip hop, el rock català i espanyol i tal. (-2)
[...]
–A mi no m'agraden les matemàtiques.
–Doncs a mi sí, molt. Quan acabi el Científic faré Biotecnologia o Enginyeria Industrial. (-1)
–Doncs aleshores fes Biotecnologia, que aniràs a la UAB.
–I per què vols que vagi amb tu?
–Ehh... fes el que vulguis (-2), però aquí podries unir-te als Ganàpies.
–Ui, però a mi m'agraden més els Arreplegats de la Zona Universitària.
–Què dius? (-4) Si són els pitjors, ens van fer boicot a la nostra diada, [són una mica prepotents (això únicament ho va pensar el Sim en qüestió...)] i a més a més són abstemis.
–I què hi ha de dolent en això?
–Bé, en realitat, no hi ha res de dolent en ser abstemi, però està mal vist en l'ambient universitari.
–Doncs quin fàstic! (-4)
-A tu no t'agrada l'alcohol?
-Gens ni mica.
–Doncs és força bo i, de tant en tant, alguna borratxera cau.
–Si et sents bé així... (-5)

Després d'això, el Sim abstemi va acabar la conversa i se'n va tornar cap a casa seva. Esperem que la propera sàpiguen trobar més punts en comú.

A les fosques

És un tòpic que només ens adonem de la nostra dependència de l'electricitat quan se'ns va la llum. Quan ahir se'm va apagar la pantalla de l'ordinador em vaig pensar que era el típic tall de corrent i em vaig emprenyar lleugerament, perquè el que havia estat fent se n'havia anat en orris i perquè em vénia de gust sentir el Metal Heart de Dimmu Borgir. Tampoc no podria acabar de llegir el diari ni veure la tele ni carregar la bateria del mòbil ni...

Aleshores me n'adono que potser sí que tinc dependència, però és més aviat com el fumar: un vici completament superflu. Per viure còmodament i feliç l'electricitat no és necessària ni de bon tros, malgrat que vaig poder escoltar la cançó de Dimmu Borgir al Discman...

PRIVILEGIS!!!

Quan mon pare va marxar a la recerca d'una ferreteria oberta he sortit de la cambra per mirar de tranquilitzar ma mare, que es trobava ben perduda en aquella situació hostil. Quan ho havia aconseguit, per un nímia futesa insubstancial ha tornat a excitar-se. Síndrome aguda d'abstinència.

Al final, un tal Clavijo, amic d'infantesa de mon pare (pobrissó, el planyo) ens ha fet el favor d'arreglar el problema: una caixa de connexions havia petat. La llum ha tornat un altre cop i tots hem pogut continuar agreujant la nostra electrodependència.

[De vegades m'agradaria tant que no s'hagués inventat la bombeta, viure a un poblet com el d'Iruain a mercè dels elements i a la llum de les espelmes. Si més no, tindríem el goig de veure els estels. La il·luminada nit urbana és tan fosca, al capdavall...]

Tinc canes

Em trobava absort llegint el diari, sense parar atenció a l'entrepà que em cruspia, quan, tot d'una, vaig mossegar malament i les incisives superiors i inferiors van col·lidir violentament, formant una paret vertical. No em va noure gaire, més aviat vaig tindre aquella sensació estranya a les genives. De tota manera, vaig passar-me la llengua per una incisiva inferior i la vaig notar diferent: se m'havia escantellat una mica. Quan havia escopit una xic abans em pensava que expel·lia un bocí de paper d'al·lumini, mes resulta que era un tros de dent.
Com seré d'aquí trenta anys, si ja començo a esdentegar-me!

[Hoc, aquest post no aporta absolutament res a ningú]

¿Y la caducación cuál es?

Perdoneu que enceti el bloc amb aquesta trista frase inicial, però és la realitat: aquest bloc serà esborrat del ventall dipístic i dipaire internacional quan el meu bloc habitual torni a ser operatiu.

Què coi ha passat amb l'altra versió, us demanareu els dos o tres que potser em seguiu esporàdicament. Doncs un cracker (un hacker amb banyes i cua) ha anorreat la Zona Lliure. És el tercer impacte, segons ells, tot i que com a au fènix ressorgirà de les seves pròpies cendres i tal i qual.

Avui tenia moltes coses a dir: el meu viatge en tren també ha estat divertit, com el d'altres; halitòsics que estosseguen a la cara, captaires pudents que es relleven a cada parada, velles rebregades que cauen al damunt de peruanes amb el braç acabat de desenguixar, parelles octogenàries bramulant com bèsties de prat que són a "Espanya" quan no saben a quina parada es troben, i etcètera.

Podia haver comentat aquestes futeses i moltes d'altres, com que avui és el primer assaig de castells d'enguany. Ja tinc ganes de tornar-hi, fa ben bé un mes que no en faig, de castells, sens comptar evidentment l'actuació de dissabte passat, que va ser com un assaig amb públic i a l'aire lliure.

I xerrant d'aquest acte de suport als detinguts per allò tan famós del Pla Caufec, també us podria haver comentat que avui es jutgen els dos detinguts, i que la jutgessa, en una nova ostentació de la justícia del nostre Estat de Dret, ha limitat a només dos els testimonis i ha refusat com a proves uns vídeos gravats pels propis acusats.

Però tant se val. Sóc tornat, aquesta és la millor i més important notícia de totes, perquè sense volguer-me arrogar cap mena de messianisme ni il·luminació divina, és palès que sense mi la blogosfera catalana perd un dels seus grans profetes (mal que sigui de niciesa).

Visca la terra de la muntanya lliure de ciment.
La fi.

O no. Resulta que acabo de veure que els amics de Catapings ja m'han penjat el meravellós pingüí heavy amb samarreta Burzum, barretina i cabells llargs.
Moltes gràcies, nanos!